martes, 13 de noviembre de 2007

La fal.làcia de les balances fiscals


Amb motiu de les reivindicacions plantejades des de Catalunya a causa de la crisi de les infraestructures, ha tornat a suscitar-se una de les polèmiques més recurrents del nacionalisme català de tot tipus: la petició que es facin públiques les balances fiscals.La tesi nacionalista és que, si es publiquessin aquestes dades, quedaria clar que la comunitat que pertoqui -Catalunya, en aquest cas- rep de l'Estat menys del que hi aporta. És a dir, que el global dels impostos (estatals) que paguen els ciutadans catalans és superior a l'import total de les quantitats que l'Estat inverteix -retorna- a Catalunya. A partir d'aquí, les tesis del nacionalisme indiquen que, com que Catalunya dóna més del que rep -almenys, això és el que es creu-, la situació és injusta, cosa que justificaria possibles reivindicacions polítiques posteriors. La polèmica de les balances fiscals conduiria així a una justificació de les posicions nacionalistes. Però també hauria de quedar clar que l'assumpte de les balances fiscals és una autèntica fal·làcia. Bàsicament, per dues qüestions. Una, perquè parteix de bases completament falses, i l'altra perquè es tracta d'un plantejament socialment injust. L'error, la falsedat, és agafar un col·lectiu sencer -Catalunya, els catalans- com a subjecte fiscal. Qui paga els impostos són els ciutadans de manera individual, no Catalunya com a col·lectivitat. Catalunya no paga impostos. Els paguen cadascun dels seus ciutadans. Teòricament, qui més en té més paga, i qui en té menys, paga menys. A partir d'aquí, i també teòricament, mitjançant les inversions de l'Estat i les prestacions socials universals, se li retorna més a aquell que menys té, o sigui, es redistribueix la renda. Però estem parlant sempre de persones, de ciutadans individuals, que, fiscalment parlant, són el subjecte impositiu.Pretendre que el subjecte que paga impostos és una col·lectivitat és un engany. Perquè a Catalunya hi ha pobres i rics. I els uns tenen l'obligació de pagar més i els altres tenen el dret de pagar menys, o de no pagar. Plantejar això com una col·lectivitat és una mentida. A Catalunya, com a tot arreu, hi ha classes socials. I no es pot amagar aquesta realitat en nom del nacionalisme. És més, ocultar-ho seria injust. La reivindicació nacionalista no pot solucionar el problema i, de ben segur, seguiran existint rics i pobres. El problema que hagi rics i pobres s'intenta solucionar, o pal·liar, mitjançant la redistribució de la renda. I això s'aplica a persones concretes, individuals, no a Catalunya. Podria dir-se, en aquest sentit, que les balances fiscals tenen sentit si es consideren de manera individual. No pas col·lectivament. Amagar les diferències socials sota banderes i himnes és fer servir el nacionalisme com a coartada amb l'objectiu que només uns quants, els mateixos de sempre, puguin seguir fent el seu gran negoci. És a dir, que es pugui perpetuar una situació en que una minoria en té molt, i la gran majoria molt poc. I això és injust. Fins i tot, en nom de Catalunya.

Antonio Galeote

1 comentario:

Anónimo dijo...

Jo sóc de Balears i pobre, i evidentment, no pag un 14% dels meus guanys, però tot i ser no pobre no tenc un ordinador per cada dos estudiants, com els fills dels rics extremenys, que sí que el tenen o no tenc dentista gratuït com sí que el tenen els fills de l'andalús ric. Jo, pobre, pag el dentista de l'andalús ric. Jo, persona, tenc necessitats que l'andalús, ric, té cobertes. Els extremenys i els andalusos tenen dret i necessitat de tenir aquests serveis, però jo també, i no els tinc i sóc pobre.

Una baraçada pobra des de la rica Mallorca.