domingo, 23 de septiembre de 2007

Amenazas de muerte a Albert Rivera

La cosa pasa de castaño a coscuro, los nacionalistas radicales campan a sus anchas y no están dispuestos a permitir la discusión de ideas de forma racional, más que nada porque sería ir en contra del pensamiento único que ellos propugnan, lógico para sistemas totalitaristas encubiertos como el que están creando en Cataluña. Hace ya demasiados años que por el síndrome de Estocolmo de algunos no nacionalistas y por lo difícil que es luchar contra el victimismo y el sentimiento más irracional de tribu, una minoría muy ruidosa está imponiendo sus doctrinas neo-fascistas a una sociedad catalana que no se lo merece, como ninguna otra se lo debe merecer nunca. Los medios de comunicación o de manipulación (como se les prefiera llamar) y las escuelas, son la punta de lanza de una estrategia secesionista muy peligrosa y contraproducente. Pero ahora se han encontrado con una mosca cojonera, un partido de ciudadanos implicados al máximo por la defensa de la libertad, de los derechos sociales de todos los ciudadanos, de la igualdad y de la auténtica solidaridad entre los diferentes pueblos de España y eso no lo entienden. No entienden que un partido de gente progresista, de gente de izquierdas no sea nacionalista o al menos no les siga el juego a los nacionalistas como tan tristemente está haciendo el PsC desde hace tanto tiempo. Pero aquí estamos y con cuerda para rato. Endavant Ciutadans! ànims Albert, estem amb tu, estem per la llibertat.










jueves, 20 de septiembre de 2007

Los políticos se suben el sueldo según el IPC... ¡de la vivienda! II

PROPUESTA DE REGULACIÓN DE SALARIOS PARA LOS POLÍTICOS
...Siguiendo con el tema de los sueldazos de la "clase política" (como odio esta expresión que a su vez es tan ejemplificadora de la situación política actual) y viendo el gran interés que esta cuestión ha suscitado en los diferentes foros de debate, llego a la conclusión de que todos los ciudadanos de a pie pensamos que es una vergüenza la situación actual pero no acabamos de buscar una solución para atajar este problema. Yo la solución la veo bastante clara y es más creo que bien pensada y organizada podría ser un excelente complemento a la la limitación de mandatos a 8 años y la declaración pública de bienes al principio y al final de cada legislatura que propone Ciutadans-Partido de la Ciudadanía como medidas para potenciar la transparencia en la actividad pública. Así, al igual que en el cuerpo de funcionarios, yo estandarizaría los sueldos de los cargos electos según habitantes y horas de dedicación. Habría que estudiarlo en profundidad pero a bote pronto esta estandarización vendría limitada por el sueldo máximo a cobrar que sería el del presidente del gobierno y a partir de ahí iríamos bajando a los presidentes de comunidad autónoma, alcaldes y concejales de gobierno y de oposición sin la posibilidad de duplicidad de sueldos; es decir si Corbacho es alcalde y presidente de diputación, se queda con el sueldo del segundo cargo que debería ser más alto, pero nunca podría cobrar los dos.
De esta forma, suponiendo que el cargo de presidente del gobierno fuera K, el de presidente de CCAA sería J, el de alcalde I o G o F o E o D o C o B y el de concejal I.2 o G.2 o F.2 ... según los parámetros antes expuestos. Por ejemplo:
- Concejal de oposición (cantidad x por pleno al que asista)
- Hasta 2.000 habitantes (cuerpo B y B.2)
- de 2.000 a 5.000 habitantes (cuerpo C y C.2)
- de 5.000 a 10.000 habitantes (cuerpo D y D.2)
- de 10.000 hasta 25.000 habitantes (cuerpo E y E.2)
- 25.000 a 50.000 habitantes (cuerpo F y F.2)
- 50.000 a 100.000 habitantes (cuerpo G y G.2)
- 100.000 a 500.000 habitantes (cuerpo H y H.2)
- + de 500.000 habitantes (cuerpo I y I.2)

Teniendo en cuenta este sistema, que en mi opinión debería estar convenientemente remunerado para poder atraer a los mejores profesionales de gestión hacia la política, unificaríamos los sueldos de los políticos en toda España evitando las situaciones actuales desproporcionadas que todos sabemos y subiéndolos anualmente según el IPC como a todo hijo de vecino lograríamos que el pueblo ganase confianza respecto a sus políticos y no pasase como en la actualidad que en Sant Vicenç dels Horts por ejemplo la alcaldesa lo primero que hizo en el primer pleno fue subirse el sueldo un 50% y para sus concejales hasta un 70 % de subida, vaya lo mismo que el IPC si se contase la vivienda en los últimos años (debe ser por eso)...

viernes, 14 de septiembre de 2007

No vull ser català...

Miquel Giménez (e-noticies)

Efectivament. No vull ser català, tot i que em sento, si ser-ho equival a odiar tot allò que no sigui Catalunya. No vull ser català si, per ser-ho, tinc que començar a escridassar, insultar, perseguir i fer tot allò que històricament han perpetrat contra Catalunya els feixistes. No vull ser català si Catalunya es converteix en una terra de segregacionisme on els bons són els de sempre i els dolents som la resta. No vull ser català si per ser-ho haig de renunciar a una visió global de la vida, de la política i de la cultura i quedar-me tancat entre les quatre parets del meu país. No vull ser català si per a considerar-me com a tal haig de dipositar la meva confiança en polítics somiatruites sense cap mena de sentit de la realitat. No vull ser català si, per que em considerin com a tal, haig d’examinar-me diàriament i demostrar que ho sóc. No vull ser català si aquí em consideren espanyolista i a Madrid em diuen que sóc separatista. No vull ser català si haig de renunciar a una visió crítica de la història del meu país. No vull ser català si per ser-ho tinc que silenciar les meves opinions. No vull ser català si per a gaudir-ne d’aquesta condició haig de sotmetre la meva consciència a una colla d’inquisidors que em neguen aquest dret sense judici ni capacitat per a defensar-me de no se sap ben bé què. No vull ser català si haig de fer-me d’una capelleta d’amics que es publiquen llibres els uns als altres i que desprès es lloen mútuament en els seus respectius mitjans, com si no hi hagués més literatura al món que les merdetes que fan ells. No vull ser català si haig de fer de titella d’una colla d’empresaris, presumptament patriotes, que financen privadament obres “catalanistes” i desprès perden el cul perquè a Madrid els rebi el ministre de torn per a fer els seus negoci. No vull ser català si això vol dir xiular a Miguel Poveda quan canta en flamenc. No vull ser català si haig de xiular a una cantant de jazz quan canta en anglès, perquè fora la mateixa bajanada. No vull ser català si haig de dormir embolicat amb la senyera perquè m’agrada més dormir embolicat en una senyora. No vull ser català si això equival a dir que aquí tot és bo i a la resta tot és dolent. Vaja, que no vull ser català en una Catalunya totalitària, fosca, tancada, curulla de prejudicis i abocada a la frustració i a la rancúnia. Canviï el lector o la lectora “No vull ser català” per “No vull ser espanyol” i facin comptes. El resultat els dirà que em fastigueja el moment que ens ha tocat viure, on és més important el que sembla que ets que no pas el que un és realment.Ho he dit i escrit molts cops, però com algun comentarista em repeteix, potser no paga la pena esmerçar-se en repetir-ho. Jo, com a nét d’àvia materna aragonesa, sóc tossut i ho tornaré a dir. No sóc nacionalista i em cansen extraordinàriament aquells que creuen que això de les pàtries és cabdal i tenen corda per parlar-ne hores i hores. Per això, potser a partir d’ara, els deixaré que parlin sols. Fet i fet, estan encantats de escoltar-se.

miércoles, 12 de septiembre de 2007

Los políticos se suben el sueldo según el IPC... ¡de la vivienda!

En estos días de agosto ¿veraniegos? uno no deja de atormentarse y no por las lluvias y el mal tiempo precisamente. Nos levantábamos hace un par de días con la noticia que el señor Celestino Corbacho, alcalde de L’Hospitalet de Llobregat y presidente de la Diputación de Barcelona, cobra unos 230.000 euros anuales sumando el montante de los dos sueldos que recibe por ambos cargos… ¿se pueden cobrar dos sueldos de la administración pública?, dios mío, no lo sabía, decía mi mujer que ni tan siquiera había escuchado la cantidad total que se “embutxacava” nuestro político “socialista”. Días antes constataba que la primera acción de gobierno de nuestra flamante alcaldesa del Psc en pacto con el Pp de Sant Vicenç dels Horts consistió en subirse el sueldo un 49’6% hasta alcanzar la nada despreciable cifra de 9 millones de las antiguas pesetas anuales subiendo los demás sueldos de cargos políticos entre un 37% y un 72% y cambiando, además, el horario de los plenos de las 19.00 a las 13.00 horas para evitar la concurrencia habitual de los mismos. Esto es democracia y transparencia y esto es ser socialista y de izquierdas… Pero esto es tan solo la punta el iceberg de una clase política que hace mucho tiempo que ha dado la espalda al ciudadano y al ideal de ciudadanía y que aquí en Cataluña se piensa que somos tan tontos que vamos a seguir creyendo que la culpa es toda de “Madrit”, y es que mientras Cataluña entera ha sufrido un caos brutal este verano (y lo que nos queda), nuestros políticos son los mejores pagados y con diferencia de toda España, ¿también tiene la culpa “Madrit” de esto?¿y de que me den hora de aquí a 3 meses para el especialista también, teniendo las competencias en sanidad traspasadas desde hace tanto tiempo?
Ha llegado la hora del ciudadano, ha llegado la hora de que la política deje de ser una profesión para convertirse en un servicio público que las personas en libertad, por convicción y para hacer un servicio a la comunidad realizan durante un tiempo limitado de sus vidas. Ha llegado el momento de que cada cual asuma sus responsabilidades y no se mire siempre a un enemigo exterior ficticio. La revolución pacífica del ciudadano está aquí, tiempo al tiempo…

domingo, 9 de septiembre de 2007

11 de setembre:


LA VERITABLE HISTÒRIA DEL 11 DE SETEMBRE DE 1714.
(Com es construeïx una gran mentida.)
L'11 de setembre de cada any es celebra la Diada, la festa de Catalunya des que el Parlament de Catalunya la va declarar Festa de la Comunitat al 1980. Amb ella es recorda la caiguda de Barcelona a les mans de les tropes borbòniques al comandament del Duc de Berwick durant la Guerra de Successió espanyola al 1714. Però ja abans, a finals del segle XIX, aquesta data era commemorada per l'incipient nacionalisme polític català, que li donava una lectura que s'allunyava de la realitat històrica, i al seu lloc la utilitzava per justificar el seu nou projecte polític. Així, de l'històric van passar al místic, i de la realitat a la ficció: arriben a realitzar una ofrena floral commemorativa al conseller en cap Rafael Casanova, presentant-lo com a màrtir, quan en realitat havia mort vint-i-nou anys més tard (el 1743) al seu domicili, després de rebre el perdó real. Aquesta manipulació del fet històric com a coartada política s'ha prolongat fins als nostres dies, convertint-se en una descarnada mentida històrica al servei de la "construcció nacional". La tergiversació de la història per part del nacionalisme va portar la desgràcia a Europa encoratjant el feixisme i el nazisme de la primera meitat del segle XX i avui, quan a Europa és rebutjat de forma contundent, novament es configura al nostre país com a una eina demagògica d'enfrontament entre persones i territoris al servei dels nacionalismes del nostre temps. Ciutadans no accepta aquesta mentida. Per això a Ciutadans-Partit de la Ciutadania no celebrem la Diada de l'11 de setembre, ja que no volem ajudar, amb la nostra participació, a perpetuar una mentida històrica que a més sigui un referent simbòlic comú a tots els catalans. La manipulació que han dut a terme els independentistes del significat històric de l'11 de setembre de 1714 converteix la commemoració d'aquest dia en la diada nacionalista de Catalunya i no en el que hauria de ser: la festa cívica de tots els ciutadans catalans. No acceptem que la manipulació nacionalista del passat hagi de ser aclamada i recolzada per una ciutadania democràtica i lliure. No al silenci: passem a l'accióLa majoria dels catalans no se sent identificada amb aquesta celebració nacionalista i decideix lliurement celebrar-ho a la seva manera. És un dia festiu, ideal per gaudir de la família i dels últims dies de l'estiu. Tanmateix, a Ciutadans creiem que la passivitat silenciosa de bona part de la societat catalana dóna ales a les ambicions i manipulacions nacionalistes. La seva mentida no pot convertir-se en veritat pel simple fet que sigui repetida com un mantra irrefutable per seus il·luminats habituals, abrigats a l'empar de la indiferència o fins i tot el fàstic que li provoca a la ciutadania aquesta celebració. Diguem-ho en veu alta: les reiterades querelles del passat només serveixen als qui les utilitzen com a coartada per reclamar beneficis polítics en el present, desviant l'atenció dels problemes reals dels ciutadans. Per als nacionalistes, la història serveix únicament com a instrument polític d'adoctrinament i manipulació. Deia Pio Baroja "que la historia es siempre una fantasía sin base científica y que cuando se pretende levantar sobre ella un tinglado y sobre éste una consecuencia, se corre el peligro de que un dato cambie y se venga abajo toda la armazón histórica". A Ciutadans volem, amb alguns apunts sobre els aconteixements de La Guerra de Successió y sobre l'11 de setembre de 1714, ajudar a desmuntar y refutar les mentides històriques sobre les que es sosté argumentalment l'independentisme català. 11 de setembre de 1714: ¿sabies que…? 1) Al 11 de setembre es commemora la rendició de la ciutat de Barcelona el 1714, després de la declaració de guerra de les Corts Catalanes el 10 de juliol del mateix any al no reconèixer aquestes el Tractat d'Utrecht que posava fi a la Guerra de Successió Espanyola. La guerra no va ser de secessió, com els nacionalistes venen, sinó de successió. A l'esmentat Tractat el pretendent a la Corona Espanyola, l'Arxiduc Carlos de Habsburgo renuncia al tron, reconeixent la sobirania de Felipe D'Anjou, contra el qual se la va disputar en l'anomenada Guerra de Successió Espanyola, després de la mort sense descendència del Rei d'Espanya Carlos II. És a dir, va ser una guerra civil entre partidaris de dos pretendents a succeir en la corona d'Espanya el rei mort sense descendència. 2) Madrid, Alcalá i Toledo van lluitar al mateix bàndol que Barcelona. La Guerra de Successió espanyola, al contrari del que argumenten els nacionalistes, no va suposar l'enfrontament entre Catalunya- Àustria i Espanya (o Castella) - França. Ciutats i comarques pertanyents a l'antic regne d'Aragó com Castelló, Alacant, Calatayud o Tarazona, així com la vall d'Aran, i ciutats de l'interior de Catalunya com Vic i Cervera, van ser partidaris de Felipe V, el rei Borbó. I llocs com Madrid, Alcalá o Toledo es van declarar fidels a l'aspirant austríac, l'arxiduc Carlos. L'enfrontament entre territoris espanyols de 1714 és una altra falsedat esgrimida pel nacionalisme per negar el caràcter de guerra civil que va tenir aquella successió al tron. En realitat aquesta va ser una contesa internacional en la qual es dirimia l'hegemonia entre les diferents potències europees. 3) Els catalans no van perdre les seves llibertats civils, sinó que els poderosos van perdre els seus privilegis exclusius. Les Corts Catalanes, lluny de tenir les característiques d'una democràcia, tal com l'entenem ara, representaven als tres estaments (clericat, noblesa i burgesia urbana) als quals, dins del patró feudal de l'Antic Règim, el Rei els havia concedit tal privilegi, relegant totalment a la immensa majoria de la població. Del Rei emanaven totes les institucions. 4) La facció a Catalunya favorable al pretendent Carlos no va partir d'una rebel·lió espontània ni popular. En realitat, expressava els interessos polítics de la classe dirigent barcelonina que volia potenciar la seva presència comercial a Amèrica, de tal manera que els seus privilegis forals no estaven en joc, ja que el pretendent Borbó en cap moment no els va qüestionar. 5) El Rei Borbó va regnar sense oposició interna entre 1700 i 1705 fins al punt que el 1701 havia celebrat “Cortes” a Barcelona, on no solament va confirmar els “fueros”, sinó que va rebre nombroses donacions. 6) Els seguidors de Carlos de Habsburgo a Catalunya defensaven la unitat d'Espanya. Tractaven d'imposar el seu candidat al conjunt de tot el país, apel•lant a la llibertat de tot Espanya, recelosos de la influència francesa; lluny, doncs, de qualsevol aspiració secessionista o desmembradora. Els soldats que van ser derrotats l'11 de setembre de 1714 davant les tropes de Felipe V estaven enviats pel general Antonio de Villarroel, que en la seva última arenga els va recordar: “esteu lluitant per nosaltres i per tota la nació espanyola". 7) El denominat decret de Nova Planta, anomenada en realitat Cèdula Real de Nova Planta de la Reial Audiència del Principat de Catalunya, organitzava les institucions judicials a Catalunya, respectant les Constitucions i pràctiques prèvies, establint que els lletrats fossin experts en legislació i llengua catalana. Fixava el castellà merament com a llengua jurídica i eliminava els privilegis per naixement en un territori determinat. 8) El final de la guerra va suposar el final de tres segles de decadència de Catalunya i l'inici del seu ressorgiment econòmic. El segle XVIII, lluny de ser un període de declivi a Catalunya, va resultar ser una etapa de particular esplendor i apogeu demogràfic, agrícola, comercial i industrial, que més que fonamentar-se en el comerç internacional, centrat en productes agrícoles, es va beneficiar del proteccionisme de la Corona. 9) Rafael Casanova no va ser un màrtir. El dia de l'assalt final de les tropes borbòniques, Casanova estava dormint i, avisat, es va presentar a la muralla amb l'estendard de Santa Eulàlia per donar ànims als defensors. Ferit de poca gravetat per una bala a la cuixa, Casanova va ser traslladat al col·legi de la Mercè, on se li va practicar una primera cura. Després de caure la ciutat a mans de les forces borbòniques, va cremar els arxius, es va fer passar per mort, i va delegar la rendició a un altre conseller. Va fugir de la ciutat disfressat de frare i es va amagar en una finca del seu fill a Sant Boi de Llobregat. El 1719 va ser amnistiat i va tornar a exercir com a advocat sense cap problema fins a retirar-se el 1737. Va morir a Sant Boi de Llobregat el 1743. Un veritable "heroi".


FONTS: John Lynch: “La España del siglo XVIII”. Ed.Crítica. Pere Anguera: "El 11 de septiembre. Orígenes y consolidación de la Diada". Revista “Los días de España”, núm. 51, 2003. Núria Sales: “Els segles de la decadència: segles XVI-XVIII”. Edicions 62. "Nueva planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña establecida por su Majestad por Decreto de 16/09/1716", imprenta de Joseph Teixidó.
07 setembre 2007

domingo, 2 de septiembre de 2007

Nuevos esclavos

ACCIDENTES DE TRABAJO Y NUEVOS ESCLAVOS
Agrupación de C's de Madrid
La situación de neo-esclavitud vivida por un grupo de inmigrantes rumanos, con el trágico corolario de la muerte el pasado lunes de un trabajador en el distrito de Ciudad Lineal, en un edificio sin la correspondiente licencia de obras, pone de manifiesto una vez más la incapacidad de las autoridades, municipales, centrales y autonómicas para poner freno a los intolerables abusos a los que se somete a la inmigración clandestina, seres humanos, con lo que supone de fomento de la siniestralidad laboral. Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía considera inadmisible y escandalosa esta situación de neo-esclavitud y reclama a los gobiernos y a los partidos con responsabilidad de gobierno:
 Que abandonen la hipocresía de mirar para otro lado ante esas tragedias humanas y dediquen campañas urgentes y prioritarias para evitar la contratación de sin papeles en condiciones infrahumanas. Campañas que primen sobre otras acciones de menor calado para la dignidad y la vida de las personas.
 Que adecuen las leyes y las sanciones a la magnitud y a la importancia de la tragedia. Los que contratan a sin papeles deben ser juzgados con la máxima severidad y su actitud considerada como la de los nuevos esclavistas del siglo XXI. Las sanciones han de ser disuasorias y ejemplares y sustituir el actual clima de hipócrita permisividad de facto.
 Que, para garantizar el cumplimiento estricto de la ley, se formule y aplique un plan de inspección de la construcción coordinado de las administraciones locales, autonómicas y del Estado cada una de ellas en el ejercicio de sus competencias, con especial atención a la normativa laboral.
 Que los inspectores sean adecuadamente compensados en función de la eficacia de su labor, que es esencial como trabajo humanitario al servicio de la colectividad. Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía denuncia que la tolerancia de esta repugnante sobre-explotación de seres humanos cubre de vergüenza a toda la sociedad española, que no debe hacerse cómplice de la misma.
http://www.ciutadans-ciudadanos.net/news.php?id_pagina=22&id_post=3607

sábado, 1 de septiembre de 2007

Rosa Díez abandona el PSOE II

Disidentes: un gesto de honor
Ha escocido en medios socialistas la clamorosa disidencia de la vasca Rosa Díez, no por anunciada menos sensacional. El socialismo oficial se ha apresurado a estigmatizar a la disidente con todas las imputaciones que suelen cargarse en la espalda de los desertores. No obstante, hay razones para preguntarse quién ha abandonado realmente a quién: si Rosa Díez al Partido Socialista, o si éste a sus propios militantes.En efecto, la militancia socialista ha visto cómo, en apenas seis años, un partido nacional, español, constitucionalista y antiterrorista se convertía en adalid del pacto con todas las fuerzas secesionistas, de una revisión constitucional de tapadillo y de la negociación con los terroristas de ETA. Lo que el PSOE representa hoy, aquí, tiene bastante poco que ver con el lugar que ha venido ocupando hasta ahora en la política española. En ese sentido, la disidencia de los socialistas vascos es más coherente que la ortodoxia del zapaterismo.El gesto de Rosa Díez, por otro lado, tiene que ser puesto en relación con la disidencia abierta en Cataluña por Ciutadans, que es igualmente un fenómeno que afecta sobre todo a la izquierda. Porque Ciutadans es también una reacción de la izquierda nacional (o, si se prefiere, constitucional) en un ámbito donde el socialismo ha optado por abrazar la causa y los intereses del nacionalismo secesionista. Por encima y por debajo del furioso ruido de la cúpula del PSOE, es evidente que la izquierda española tiene un problema. Y que ese problema lo ha creado la política de Zapatero, hecha a partes iguales de sectarismo y de oportunismo. Tales veleidades, al final, pasan factura.En términos generales, la disidencia de Rosa Díez, como antes la de Ciutadans, no parece que vaya a cambiar gran cosa en las líneas mayores de la política española: el tejido de la partitocracia es demasiado fuerte como para que se desgarre por posiciones testimoniales. Pero al margen de su utilidad a corto plazo, y al margen también de la mayor o menor sintonía ideológica que esas disidencias inspiren, tales gestos merecen elogio: son signo de independencia de espíritu y de compromiso con las propias convicciones. Abandonar el opulento paraguas de los partidos, sus dineros y sus estructuras, y salir a la intemperie de la defensa de los principios, eso es algo que inspira un profundo respeto. Porque es una cuestión de honor.

El manifiesto.com