No vull ser català...

Miquel Giménez (e-noticies)

Efectivament. No vull ser català, tot i que em sento, si ser-ho equival a odiar tot allò que no sigui Catalunya. No vull ser català si, per ser-ho, tinc que començar a escridassar, insultar, perseguir i fer tot allò que històricament han perpetrat contra Catalunya els feixistes. No vull ser català si Catalunya es converteix en una terra de segregacionisme on els bons són els de sempre i els dolents som la resta. No vull ser català si per ser-ho haig de renunciar a una visió global de la vida, de la política i de la cultura i quedar-me tancat entre les quatre parets del meu país. No vull ser català si per a considerar-me com a tal haig de dipositar la meva confiança en polítics somiatruites sense cap mena de sentit de la realitat. No vull ser català si, per que em considerin com a tal, haig d’examinar-me diàriament i demostrar que ho sóc. No vull ser català si aquí em consideren espanyolista i a Madrid em diuen que sóc separatista. No vull ser català si haig de renunciar a una visió crítica de la història del meu país. No vull ser català si per ser-ho tinc que silenciar les meves opinions. No vull ser català si per a gaudir-ne d’aquesta condició haig de sotmetre la meva consciència a una colla d’inquisidors que em neguen aquest dret sense judici ni capacitat per a defensar-me de no se sap ben bé què. No vull ser català si haig de fer-me d’una capelleta d’amics que es publiquen llibres els uns als altres i que desprès es lloen mútuament en els seus respectius mitjans, com si no hi hagués més literatura al món que les merdetes que fan ells. No vull ser català si haig de fer de titella d’una colla d’empresaris, presumptament patriotes, que financen privadament obres “catalanistes” i desprès perden el cul perquè a Madrid els rebi el ministre de torn per a fer els seus negoci. No vull ser català si això vol dir xiular a Miguel Poveda quan canta en flamenc. No vull ser català si haig de xiular a una cantant de jazz quan canta en anglès, perquè fora la mateixa bajanada. No vull ser català si haig de dormir embolicat amb la senyera perquè m’agrada més dormir embolicat en una senyora. No vull ser català si això equival a dir que aquí tot és bo i a la resta tot és dolent. Vaja, que no vull ser català en una Catalunya totalitària, fosca, tancada, curulla de prejudicis i abocada a la frustració i a la rancúnia. Canviï el lector o la lectora “No vull ser català” per “No vull ser espanyol” i facin comptes. El resultat els dirà que em fastigueja el moment que ens ha tocat viure, on és més important el que sembla que ets que no pas el que un és realment.Ho he dit i escrit molts cops, però com algun comentarista em repeteix, potser no paga la pena esmerçar-se en repetir-ho. Jo, com a nét d’àvia materna aragonesa, sóc tossut i ho tornaré a dir. No sóc nacionalista i em cansen extraordinàriament aquells que creuen que això de les pàtries és cabdal i tenen corda per parlar-ne hores i hores. Per això, potser a partir d’ara, els deixaré que parlin sols. Fet i fet, estan encantats de escoltar-se.