domingo, 9 de septiembre de 2007

11 de setembre:


LA VERITABLE HISTÒRIA DEL 11 DE SETEMBRE DE 1714.
(Com es construeïx una gran mentida.)
L'11 de setembre de cada any es celebra la Diada, la festa de Catalunya des que el Parlament de Catalunya la va declarar Festa de la Comunitat al 1980. Amb ella es recorda la caiguda de Barcelona a les mans de les tropes borbòniques al comandament del Duc de Berwick durant la Guerra de Successió espanyola al 1714. Però ja abans, a finals del segle XIX, aquesta data era commemorada per l'incipient nacionalisme polític català, que li donava una lectura que s'allunyava de la realitat històrica, i al seu lloc la utilitzava per justificar el seu nou projecte polític. Així, de l'històric van passar al místic, i de la realitat a la ficció: arriben a realitzar una ofrena floral commemorativa al conseller en cap Rafael Casanova, presentant-lo com a màrtir, quan en realitat havia mort vint-i-nou anys més tard (el 1743) al seu domicili, després de rebre el perdó real. Aquesta manipulació del fet històric com a coartada política s'ha prolongat fins als nostres dies, convertint-se en una descarnada mentida històrica al servei de la "construcció nacional". La tergiversació de la història per part del nacionalisme va portar la desgràcia a Europa encoratjant el feixisme i el nazisme de la primera meitat del segle XX i avui, quan a Europa és rebutjat de forma contundent, novament es configura al nostre país com a una eina demagògica d'enfrontament entre persones i territoris al servei dels nacionalismes del nostre temps. Ciutadans no accepta aquesta mentida. Per això a Ciutadans-Partit de la Ciutadania no celebrem la Diada de l'11 de setembre, ja que no volem ajudar, amb la nostra participació, a perpetuar una mentida històrica que a més sigui un referent simbòlic comú a tots els catalans. La manipulació que han dut a terme els independentistes del significat històric de l'11 de setembre de 1714 converteix la commemoració d'aquest dia en la diada nacionalista de Catalunya i no en el que hauria de ser: la festa cívica de tots els ciutadans catalans. No acceptem que la manipulació nacionalista del passat hagi de ser aclamada i recolzada per una ciutadania democràtica i lliure. No al silenci: passem a l'accióLa majoria dels catalans no se sent identificada amb aquesta celebració nacionalista i decideix lliurement celebrar-ho a la seva manera. És un dia festiu, ideal per gaudir de la família i dels últims dies de l'estiu. Tanmateix, a Ciutadans creiem que la passivitat silenciosa de bona part de la societat catalana dóna ales a les ambicions i manipulacions nacionalistes. La seva mentida no pot convertir-se en veritat pel simple fet que sigui repetida com un mantra irrefutable per seus il·luminats habituals, abrigats a l'empar de la indiferència o fins i tot el fàstic que li provoca a la ciutadania aquesta celebració. Diguem-ho en veu alta: les reiterades querelles del passat només serveixen als qui les utilitzen com a coartada per reclamar beneficis polítics en el present, desviant l'atenció dels problemes reals dels ciutadans. Per als nacionalistes, la història serveix únicament com a instrument polític d'adoctrinament i manipulació. Deia Pio Baroja "que la historia es siempre una fantasía sin base científica y que cuando se pretende levantar sobre ella un tinglado y sobre éste una consecuencia, se corre el peligro de que un dato cambie y se venga abajo toda la armazón histórica". A Ciutadans volem, amb alguns apunts sobre els aconteixements de La Guerra de Successió y sobre l'11 de setembre de 1714, ajudar a desmuntar y refutar les mentides històriques sobre les que es sosté argumentalment l'independentisme català. 11 de setembre de 1714: ¿sabies que…? 1) Al 11 de setembre es commemora la rendició de la ciutat de Barcelona el 1714, després de la declaració de guerra de les Corts Catalanes el 10 de juliol del mateix any al no reconèixer aquestes el Tractat d'Utrecht que posava fi a la Guerra de Successió Espanyola. La guerra no va ser de secessió, com els nacionalistes venen, sinó de successió. A l'esmentat Tractat el pretendent a la Corona Espanyola, l'Arxiduc Carlos de Habsburgo renuncia al tron, reconeixent la sobirania de Felipe D'Anjou, contra el qual se la va disputar en l'anomenada Guerra de Successió Espanyola, després de la mort sense descendència del Rei d'Espanya Carlos II. És a dir, va ser una guerra civil entre partidaris de dos pretendents a succeir en la corona d'Espanya el rei mort sense descendència. 2) Madrid, Alcalá i Toledo van lluitar al mateix bàndol que Barcelona. La Guerra de Successió espanyola, al contrari del que argumenten els nacionalistes, no va suposar l'enfrontament entre Catalunya- Àustria i Espanya (o Castella) - França. Ciutats i comarques pertanyents a l'antic regne d'Aragó com Castelló, Alacant, Calatayud o Tarazona, així com la vall d'Aran, i ciutats de l'interior de Catalunya com Vic i Cervera, van ser partidaris de Felipe V, el rei Borbó. I llocs com Madrid, Alcalá o Toledo es van declarar fidels a l'aspirant austríac, l'arxiduc Carlos. L'enfrontament entre territoris espanyols de 1714 és una altra falsedat esgrimida pel nacionalisme per negar el caràcter de guerra civil que va tenir aquella successió al tron. En realitat aquesta va ser una contesa internacional en la qual es dirimia l'hegemonia entre les diferents potències europees. 3) Els catalans no van perdre les seves llibertats civils, sinó que els poderosos van perdre els seus privilegis exclusius. Les Corts Catalanes, lluny de tenir les característiques d'una democràcia, tal com l'entenem ara, representaven als tres estaments (clericat, noblesa i burgesia urbana) als quals, dins del patró feudal de l'Antic Règim, el Rei els havia concedit tal privilegi, relegant totalment a la immensa majoria de la població. Del Rei emanaven totes les institucions. 4) La facció a Catalunya favorable al pretendent Carlos no va partir d'una rebel·lió espontània ni popular. En realitat, expressava els interessos polítics de la classe dirigent barcelonina que volia potenciar la seva presència comercial a Amèrica, de tal manera que els seus privilegis forals no estaven en joc, ja que el pretendent Borbó en cap moment no els va qüestionar. 5) El Rei Borbó va regnar sense oposició interna entre 1700 i 1705 fins al punt que el 1701 havia celebrat “Cortes” a Barcelona, on no solament va confirmar els “fueros”, sinó que va rebre nombroses donacions. 6) Els seguidors de Carlos de Habsburgo a Catalunya defensaven la unitat d'Espanya. Tractaven d'imposar el seu candidat al conjunt de tot el país, apel•lant a la llibertat de tot Espanya, recelosos de la influència francesa; lluny, doncs, de qualsevol aspiració secessionista o desmembradora. Els soldats que van ser derrotats l'11 de setembre de 1714 davant les tropes de Felipe V estaven enviats pel general Antonio de Villarroel, que en la seva última arenga els va recordar: “esteu lluitant per nosaltres i per tota la nació espanyola". 7) El denominat decret de Nova Planta, anomenada en realitat Cèdula Real de Nova Planta de la Reial Audiència del Principat de Catalunya, organitzava les institucions judicials a Catalunya, respectant les Constitucions i pràctiques prèvies, establint que els lletrats fossin experts en legislació i llengua catalana. Fixava el castellà merament com a llengua jurídica i eliminava els privilegis per naixement en un territori determinat. 8) El final de la guerra va suposar el final de tres segles de decadència de Catalunya i l'inici del seu ressorgiment econòmic. El segle XVIII, lluny de ser un període de declivi a Catalunya, va resultar ser una etapa de particular esplendor i apogeu demogràfic, agrícola, comercial i industrial, que més que fonamentar-se en el comerç internacional, centrat en productes agrícoles, es va beneficiar del proteccionisme de la Corona. 9) Rafael Casanova no va ser un màrtir. El dia de l'assalt final de les tropes borbòniques, Casanova estava dormint i, avisat, es va presentar a la muralla amb l'estendard de Santa Eulàlia per donar ànims als defensors. Ferit de poca gravetat per una bala a la cuixa, Casanova va ser traslladat al col·legi de la Mercè, on se li va practicar una primera cura. Després de caure la ciutat a mans de les forces borbòniques, va cremar els arxius, es va fer passar per mort, i va delegar la rendició a un altre conseller. Va fugir de la ciutat disfressat de frare i es va amagar en una finca del seu fill a Sant Boi de Llobregat. El 1719 va ser amnistiat i va tornar a exercir com a advocat sense cap problema fins a retirar-se el 1737. Va morir a Sant Boi de Llobregat el 1743. Un veritable "heroi".


FONTS: John Lynch: “La España del siglo XVIII”. Ed.Crítica. Pere Anguera: "El 11 de septiembre. Orígenes y consolidación de la Diada". Revista “Los días de España”, núm. 51, 2003. Núria Sales: “Els segles de la decadència: segles XVI-XVIII”. Edicions 62. "Nueva planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña establecida por su Majestad por Decreto de 16/09/1716", imprenta de Joseph Teixidó.
07 setembre 2007

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Em podriem parlar molt d'aquest tema, Ciutadans tampoc sou la bandera de la llibertat i la veritat.

(d'un nacionalista que tmb sap dialogar)

Jacobino irredento dijo...

Em penso que l'anònim nacionalista s'ha quedat bocabadat i ha hagut de magullar alguna cosa per a defensar la seva fe. Tant de bo desperti. Ja sabeu, contra el mite, ciència i racionalitat.

Meteko dijo...

El hecho de que las “llibertats catalanes” no eran más que privilegios de las élites se puede ver a poco que se profundice en la historia.


Un manuscrito anónimo del 1626 comentaba:

[b]“Lo poble de Catalunya comunament té poca afecció a la generalitat, perquè no gaudeixen tots comunament d’oficis d’ella”[/b]
(“Diversos discursos sobre las cosas tocantes al servei de Déu, del Rey y bé comú de Catalunya”)…


…en una carta del Obispo de Vic al Vicecanciller en 1625 (25 años antes de la Guerra dels Segadors) se aclara como entendía el pueblo lo que ahora llamamos libertades:

[b]“Sepa Vm. que la gente deste principado culpa mucho a todos los obispos porque no se juntan a representar todos estos males y pedir remedio, y dicen que envíe su magd. gente y los conquiste, que todos se le darán para que siente la justicia como en Castilla y les quite sus malos usos y costumbres que la impiden”[/b]

(El Vicecanciller actuaba como presidente del Consejo de Aragón, que con sede en Madrid, ministerio del Rey que estaba a cargo de los asuntos de Aragón, Cataluña, Valencia y la Cerdaña).


Las constituciones y fueros podían ser sacrosantas para algunos miembros de la clase dirigente, pero para el resto de la población no eran más que leyes que daban licencia sin restricciones a los nobles.

Repito lo que decía ayer:
Las libertades de hoy en Catalunya son inimaginables para los catalanes del siglo XVII o XVIII, a pesar de que para el nacionalismo tradicionalista se presente esta época como una "edad dorada".

http://meteko.blogspot.com/